"Ja he criat goll en aquest matament,
tal com fa l’aigua als gats a Llombardia
o en qualsevol país del mon que sia,
i el mentó ateny el ventre amb forçament.
La barba al cel, i la memòria es sent
contra l’escriny, i el pit se’m fa d’harpia,
i el pinzell sobre el rostre tot el dia
me’n fa, regalimant, ric paviment.
M’ha entrat la ronyonada a dins la panxa
i faig del cul, que contrapesi, gropa,
i els passos sense els ulls adreço en va.
Davant, l’escorça se m’estireganxa
i darrere, un amb altre tot plec topa,
i jo em tenso talment arc sirià.
Així, fal·laç i arcà
el judici sorgeix que la ment porta:
car mal dispara sarbatana torta.
Doncs tal pintura morta
ara, Joan, defensa’m, i l’honor,
no essent en lloc gens bo, ni jo pintor."
"1509-1510, mentre l’autor pintava els frescos de la Capella Sixtina. El manuscrit d’aquest sonet amb estrambot ostenta l’esbós d’un home pintant una figura al sostre, i l’endreça "a Giovanni, el de Pistoia". Giovanni di Benedetto, de Pistoia, era un escriptor i canceller de l’Accademia Fiorentina, amb qui Miquel Àngel corresponia. El sonet caudat doble (amb dos estrambots), burlesc i fins grotesc, retreu els violents esforços físics de l’artista, penjat dalt de la bastida en postures impossibles, durant la difícil execució del magne projecte. Finalment, demana a l’amic que defensi la seva obra, tenint en compte les múltiples circumstàncies adverses en què ha hagut de néixer, i que ell mateix no era pintor de formació ni d’ofici." Miquel Desclot
Que bonica poesia
Totalment d’acord amb tu.
A més, Miquel Desclot acompanya aquest poema de notes molt aclaridores, com ara que el goll el provocaven les aigües mancades de iode de la regió de Bèrgam (v. 2-3), o l’al·lusió grotesca a les contursions a què s’havia de sotmetre l’artista per poder pintar el sostre (v. 9-14).